olor a cartes

Olor a cartes Perquè jo? Sempre jo… era l’últim,l’últim de marxar de l’escola. Ja eren les cinc i vint de la tarda i els meus pares no apareixien per la porta, ja no quedava cap nen més, només jo. Cada tarda a les cinc i vint-i-tres de la tarda era quan... More

Olor a cartes Perquè jo? Sempre jo… era l’últim,l’últim de marxar de l’escola. Ja eren les cinc i vint de la tarda i els meus pares no apareixien per la porta, ja no quedava cap nen més, només jo. Cada tarda a les cinc i vint-i-tres de la tarda era quan jo, amb els ulls mig tancats per la claror del sol, veia dues siluetes mal formades; em posava la mà al front com si es tractés d’un mariner mirant des del carall d’un vaixell. Per fi aconseguia veure els meus pares agafats de la mà. La meva professora estava recolzada al vidre que separava el pati de la classe de P-5. La classe de P-5 era la que estava a sota de la meva, jo anava a 2n. Em sentia molt orgullós d’estar a la primera planta, em feia sentir més gran del que era. Quan els meus pares van arribar, em van donar la mà i van dir un “adéu”molt ràpid, semblant a un “déu”, és a dir, sense dir la “a”; la Isabel, la meva professora, els va contestar seguint l’exemple dels meus pares. Vam seguir el petit tros de ciment que et c Less